Star Trek Beyond

Star Trek Beyond (2016)

Fitxa tècnica

Gènere: Ciència-Ficció, Acció, Aventures                                     

Director: Justin Lin

Cast: Chris Pine (James T. Kirk)

          Zachary Quinto (Spock)

          Zoe Saldana (Uhura)

          Simon Pegg (Montgomery "Scotty" Scott)

          Anton Yelchin (Chekov)

          John Cho (Sulu)

          Karl Urban (Dr, MCcoy "Bones")

          Sofia Boutella (Jaylah)

          Idris Elba (Krall)

Sinopsi:

Durant la seva missió de cinc anys de durada, la tripulació de l'USS Enterprise veu trencada la rutina diaria quan queda atrapada sense cap tipus de comunicació en un planeta desconegut i amb un rival temible: Krall. Per alguna raó vol acabar amb la Federació, i els únics que ho poden evitar són el capità Kirk i companyia. 

Opinió:

Torna Star Trek en estat pur. Justin Lin ha aconseguit que una pel·lícula molt fidel a l'esperit original de la franquícia agradi tant als que són "trekkis" com als que no. I és que a la ciència-ficció més pura hi afegeix acció i aprofundeix una mica més en l'àmbit personal dels membres de la tripulació. Simon Pegg, co-guionista amb Doug Jung, aporta un to d'humor que resulta en escenes d'allò més divertides, especialment entre el seu personatge i el de Sofia Boutella.

Si a la mescla hi afegim una gran quantitat d'efectes especials espectaculars, un elaborat maquillatge que deixa irreconeixibles a Idris Elba i Sofia Boutella, i una més que respectable banda sonora per part de Michel Giccino, queden uns 120 minuts que es poden arribar a fer curts. 

En resum, una gran feina de Justin Lin, que ha aconseguit unir perfectament el concepte inicial ideat per Gene Roddenberry i el llegat més comercial que deixaria posteriorment J.J. Abrams. I amb homenatge a Leonard Nimoy i el cast original de Star Trek inclòs.

Un irreconeixible Idris Elba en el paper de Krall

Què és el millor?

Les escenes entre el Dr.McCoy i l'Spock. S'explora la relació entre els dos personatges com no es fa en cap altra pel·lícula, mostrant el costat més personal d'ambdós. I el millor és que això es fa sense perdre l'humor (les escenes més divertides són les seves).

I el pitjor?

Que aquesta exploració personal no s'extengui a l'Uuhura, l'únic personatge femení de la tripulació principal de l'USS Enterprise.

Puntuació: 9'5

Zachary Quinto, Sofia Boutella i Karl Urban, d'esquerra a dreta

El comiat de Castle

Dimarts, 7 de juny de 2016

"Castle" acaba decepcionant els fans

Ja fa tres setmanes que l'ABC va emetre el darrer episodi de "Castle" als EEUU, però vaig decidir no fer aquesta entrada per poder expressar lliurement la meva opinió sense condicionar qualsevol que la pogués llegir a l'hora de veure'l quan s'emetés a AXN (dilluns 30 de maig) o ahir mateix a Cuatro.

Tot i que, com he dit, ja fa setmanes que vaig veure l'episodi, encara no he sigut capaç de superar un final de sèrie tant decepcionant, especialment tenint en compte que era (és) la meva sèrie preferida.

En primer lloc, val la pena parlar de l'episodi en sí. Fluix. Molt fluix. De les poques escenes que es salven, sens dubte, és la de "l'interrogatori" al Castle, quan el Locksat li pregunta qui coneix la seva existència. Grandíssima actuació de Nathan Fillion.

I ara que parlem de Locksat, el pitjor, i amb diferència, és la seva identitat: Mason. De veritat? Elegeixen el personatge més random de la temporada (per no dir de la sèrie) com l'arxienemic dels protagonistes? Això va ser molt decepcionant.

També ho va ser l'escena final on en Caleb els dispara a tots dos. Sí, dic l'escena final perquè em costa molt considerar que els 30 segons afegits al final de tot es puguin considerar una manera digna d'acabar una sèrie de 8 temporades i amb una base de fans tant forta. En la meva opinió, els showrunners van considerar que els fans quedarien satisfets amb aquells 30 segons, però en realitat l'efecte va ser el contrari. Una mica més de previsió (i no tanta confiança en la renovació) els hauria pogut induir a escriure un final més treballat, sense presses, com el de la temporada anterior. Costa de creure que consideressin que una sèrie de 8 temporades que havia patit una baixada tant forta d'audiència es pogués mantenir un any més.

En fi, que el tiroteig a casa del Castle podria haver estat eliminat del muntatge final, ja que no té sentit posar-lo si després ensenyes una mini-escena on veus a la feliç parella amb la seva nena i els seus bessons.

Però no tot és dolent en aquest final. Just després de ser disparats, es sent de fons aquell increïble diàleg del pilot, la famosa conversa que mantenen un cop tancat el primer cas que van resoldre junts. I això no és tot, perquè la última paraula que es sent és també la que representa la seva bonica història d'amor: "Always". Va ser una manera de tocar la fibra a tot aquell capaç de recordar el magnífic pilot "Flowers for your Grave".

En segon lloc, m'agradaria parlar de la sèrie en general. Aquí no puc ser gens objectiva: com ja he dit és la meva sèrie preferida. Les millors temporades, sense cap mena de dubte, són les cinc primeres, en les quals coneixem poc a poc els personatges i anem veient com es desenvolupa l'arc central: l'assassinat de la mare de la Beckett. El millor d'aquestes temporades és la relació tan estreta, tensa i plena d'humor dels dos protagonistes, fins que arriba a un punt àlgid a la temporada 4.

La temporada 5 va ser un punt d'inflexió a partir del qual la sèrie va començar a perdre força. De les temporades 6 i 7 se'n salven pocs episodis (el 7x06 "For the Time of Our Lives" i el 7x23 "Hollander's Woods" són els que més es salven de la setena, per exemple). I llavors es passa a la fatídica temporada 8, amb uns personatges irreconeixibles a nivell de personalitat.

Però seria del tot injust jutjar la sèrie per els seus mals moments, especialment tenint en compte tots els moments bons que ens ha regalat. És per això que qualsevol que no l'hagi vist, ho hauria de fer. Una sèrie dinàmica en la qual un escriptor de best-sellers, Richard Castle, perd la inspiració després de "matar" el protagonista de la seva saga més famosa. Però la situació canvia quan un assassí comença a reproduir les morts dels seus llibres. I és que els assassinats el porten a treballar amb la inspectora de la policia de Nova York Kate Beckett, una dona casada amb la feina i turmentada amb l'assassinat sense resoldre de la seva mare. L'amistat de l'escriptor amb l'alcalde farà que es quedi de manera més permanent per poder-se "documentar" de cara a la seva nova heroïna literària, inspirada en la inspectora Beckett.

Els motius pels quals "Castle" és una sèrie que s'ha de veure són diversos, però el més important de tots és que ofereix una dosi de bon humor, barrejada amb una mica de drama, de manera que un mal dia pot esdevenir un molt bon dia.

Castle i Beckett (anomenats pels fans "Caskett") al pilot, "Flowers for your Grave"

Crònica d'un final (in)esperat

Dilluns, 16 de maig de 2016

Castle s'acomiada aquesta nit després de 8 temporades

Feia un mes, la longeva sèrie televisiva "Castle" era TT a Twitter. Per què? Doncs perquè ABC anunciava que ni Stana Katic (Kate Beckett) ni Tamala Jones (Lanie Parish) tornarien en cas de que hi hagués una novena temporada. Les especulacions sobre els motius que van portar a aquesta decisió són diversos, però el que més es va repetir va ser que era per raons econòmiques (es volien fer retallades per poder allargar la sèrie a una temporada curta de 13 episodis).

El cas és que les raons verdaderes no van sortir (ni sortiran) a la llum, motiu pel qual les especulacions van induir als "Fillioners" (fans de Nathan Fillion) i els "Stanatics" (fans d'Stana Katic) a culpar els actors protagonistes de la situació.

Mentre aquesta "batalla" continuava, es va començar a donar per fet que "Castle" tornaria per una darrera temporada, i les renovacions de la resta del cast (Nathan Fillion, Seamus Dever i Jon Huertas) s'anaven succeïnt. Això va causar que els fans de la sèrie quedessin novament dividits. D'una banda, n'hi havia uns que acceptaven una temporada sense la Beckett, i de l'altra, els que  preferien que acabés de la manera més digna possible. De fet, l'últim episodi havia estat rodat amb dos finals alternatius, i s'emetria un o altre depenent si hi havia o no temporada 9.

Per aquesta raó la majoria dels seguidors de "Castle", es van sorprendre quan divendres passat l'ABC anunciava que la sèrie finalment no tornaria. 

Costa creure que aquesta nit veurem l'últim cas de Caskett, la notra parella preferida. L'episodi es titula "Crossfire", i en aquest darrer cas, el Castle i l Beckett uniran forces per poder acabar amb Locksat.

Certament aquesta temporada 8 ha sigut molt fluixa, i només uns pocs capítols se'n poden salvar. A més, molta gent està convençuda que uns pocs minuts del final alternatiu no pode clausurar de la manera adequada una història tant llarga i bonica com és la de l'escriptor i la policia. Però el fet és que ara les discussions que els més radicals del fandom van mantenir han quedat aparcades mentre tothom espera expectant com decideixen acabar la sèrie, i preguntant-se si complirà les seves expectatives.

Demà, podeu esperar una llarga review de l'episodi, a més del meu adéu a la sèrie que més m'ha enganxat.

Una de les fotos promocionals de "Crossfire"

Primer any sense The Mentalist

Divendres, 19 de febrer de 2016

Aquesta matinada ha fet un any que l'exitosa sèrie "The Mentalist" va acabar. Sí, efectivament ja han passat 365 dies desde que vam veure aquell últim doble episodi especial que tancava definitivament la història d'en Patrick Jane, la Teresa Lisbon i companyia. 

Fa un any, ja vaig expressar tot el que la sèrie havia significat pels fans i per mi, però no estaria malament recordar que "The Mentalist" va enganxar en les seves primeres temporades a milions de persones, moltes de les quals es van cansar de seguir-la al voltant de la quarta i la cinquena temporada.

He de confessar que jo també vaig estar a punt de deixar-la entre les temporades quatre i cinc, ja que creia que els personatges no tenien res nou a dir-nos i que la trama de the Red John només servia per allargar de manera innecessària la sèrie. Però la curiositat per saber la identitat del famós assassí en sèrie sumada a quelcom que no puc descriure em van mantenir setmana rere setmana esperant el nou episodi.

Avui, quatre anys més tard, puc dir que va ser una de les millors decisions que he pres mai. Les últimes dues temporades (especialment la setena), tot i que amb alguns  personatges diferents, em va fer veure que mai s'ha de perdre l'esperança en una sèrie, perquè si realment valia la pena, al final sempre tornarà a la seva essència inicial. I això és exactament el que va passar amb "The Mentalist".

Aquest últim mes, gràcies a que pel meu aniversari vaig rebre el magnífic regal de la sèrie completa, m'he adonat de com n'és de certa aquesta darrera afirmació. Tornant a veure les dues primeres temporades, ja gairebé oblidades, he recordat el motiu pel qual em vaig convertir en fan de la sèrie, i com el cast em feia somiar cada setmana. Suggereixo que qualsevol persona que estigui perdent la fe en una sèrie de la qual és fan torni a mirar les primeres temporades i intenti recordar tot allò que va sentir quan va saber que hi estava enganxat o enganxada.

I bé, tornant al tema de l'entrada, m'agradaria dir que aquests últims dotze mesos han sigut força estranys en el sentit que a molta gent (jo inclosa) els va costar molt fer-se a la idea que no hi hauria mai més episodis nous, però en el fons, es van alegrar per haver aconseguit un final tancat i feliç per una persona tant castigada pel seu passat com era en Patrick Jane.

Així doncs, per acabar, desitjo un feliç primer aniversari a tots aquells que trobin a faltar la sèrie, i els animo a fer maratons ocasionals per recordar tots aquells grans moments viscuts davant la pantalla durant set anys inoblidables.

Homenatge a Alan Rickman

Dijous, 14 de gener de 2016

Petit homenatge a un gran actor

Aquest migdia la família d'Alan Rickman ha comunicat la mort de l'actor britànic. Tenia 69 anys i era una de les veus i cares més característiques de la història del cinema, a més d'una persona molt estimada pels seus companys de feina. La notícia ha deixat foça gent en estat de shock, especialment perquè la setmana arrencava amb la tràgica mort de David Bowie també als 69 anys.

La filmografia d'Alan Rickman és d'allò més extensa, però la majoria de la gent el coneix per haver interpretat el (no tant) fred i calculador professor Severus Snape a les pel·lícules de Harry Potter. De fet, en referència a aquest paper, cal dir que Rickman havia escrit una carta d'agraïment a J.K.Rowling per haver escrit la saga.

                                                   Alan Rickman com a professor Severus Snape

Però, com ja he dit, la filmografia de l'actor britànic va molt més lluny de Severus Snape. En la meva opinió, era un dels actors més polivalents del panorama actual, i no ho dic per dir: només fa falta veure la varietat de personatges que ha interpretat, tots ells tant diferents entre sí. A tall d'exemple, i sense ànim d'exhaustivitat, m'agradaria comentar-ne alguns per  il·lustrar la meva afirmació a qualsevol lector que no el conegui.

En general, i potser pel seu aspecte físic, interpretava antagonistes en qualsevol tipus de pel·lícula: el terrorista que pren a la dona de Bruce Willis com a hostatge a Die Hard (La jungla de cristal), el malvat sheriff George de Nottingham que s'enfronta a Kevin Costner a Robin Hood: Prince of Thieves, o el ja nombrat Severus Snape, encara que al final no fos tan dolent com havíem cregut. També podia ser un altre tipus de "dolent" no tant clàssic, com el marit infidel d'Emma Thompson a Love Actually o el divertit i extravagant cap de Colin Firth a Un plan perfecto.

D'altra banda, no tenia cap problema en interpretar personatges com el Coronel Brandon a Sense and Sensibility, un home recte, però a la vegada molt sensible que s'enamorava de Marianne (Kate Winslet), o Hilly Kristal, l'amo del club underground CBGB a CBGB, o un pare preocupat per la vida de la seva filla a El perfume: historia de un asesino.

Finalment, el seu repertori també inclou personatges força curiosos, des de la veu de l'oruga blava a Alice in Wonderland i Alice Though the Looking Glass, a l'extraterrestre Alexander Dane a Héroes fuera de órbita.

Com ja he dit, la filmografia d'Alan Rickman va molt més enllà de les pel·lícules que he nombrat. No només era actor. De fet, ha escrit i dirigit dos llargmetratges: El invitado de invierno i A Little Chaos. 

La mort de Rickman ens privarà de moltes pel·lícules de les quals, de ben segur, hauriem gaudit molt. Era un dels meus actors preferits, i se'm farà força estrany veure una de les seves pel·lícules i pensar que ja no es troba entre nosaltres. Per això, vull donar-li les gràcies per tots els moments  màgics que ens ha regalat, i per haver-nos fet riure, patir i plorar. La seva veu mai serà oblidada.

Descansi en pau.

Rickman com a Hans Gruber a Die Hard

El Coronel Brandon a Sense and Sensibility