Divendres, 19 de febrer de 2016
Aquesta matinada ha fet un any que l'exitosa sèrie "The Mentalist" va acabar. Sí, efectivament ja han passat 365 dies desde que vam veure aquell últim doble episodi especial que tancava definitivament la història d'en Patrick Jane, la Teresa Lisbon i companyia.
Fa un any, ja vaig expressar tot el que la sèrie havia significat pels fans i per mi, però no estaria malament recordar que "The Mentalist" va enganxar en les seves primeres temporades a milions de persones, moltes de les quals es van cansar de seguir-la al voltant de la quarta i la cinquena temporada.
He de confessar que jo també vaig estar a punt de deixar-la entre les temporades quatre i cinc, ja que creia que els personatges no tenien res nou a dir-nos i que la trama de the Red John només servia per allargar de manera innecessària la sèrie. Però la curiositat per saber la identitat del famós assassí en sèrie sumada a quelcom que no puc descriure em van mantenir setmana rere setmana esperant el nou episodi.
Avui, quatre anys més tard, puc dir que va ser una de les millors decisions que he pres mai. Les últimes dues temporades (especialment la setena), tot i que amb alguns personatges diferents, em va fer veure que mai s'ha de perdre l'esperança en una sèrie, perquè si realment valia la pena, al final sempre tornarà a la seva essència inicial. I això és exactament el que va passar amb "The Mentalist".
Aquest últim mes, gràcies a que pel meu aniversari vaig rebre el magnífic regal de la sèrie completa, m'he adonat de com n'és de certa aquesta darrera afirmació. Tornant a veure les dues primeres temporades, ja gairebé oblidades, he recordat el motiu pel qual em vaig convertir en fan de la sèrie, i com el cast em feia somiar cada setmana. Suggereixo que qualsevol persona que estigui perdent la fe en una sèrie de la qual és fan torni a mirar les primeres temporades i intenti recordar tot allò que va sentir quan va saber que hi estava enganxat o enganxada.
I bé, tornant al tema de l'entrada, m'agradaria dir que aquests últims dotze mesos han sigut força estranys en el sentit que a molta gent (jo inclosa) els va costar molt fer-se a la idea que no hi hauria mai més episodis nous, però en el fons, es van alegrar per haver aconseguit un final tancat i feliç per una persona tant castigada pel seu passat com era en Patrick Jane.
Així doncs, per acabar, desitjo un feliç primer aniversari a tots aquells que trobin a faltar la sèrie, i els animo a fer maratons ocasionals per recordar tots aquells grans moments viscuts davant la pantalla durant set anys inoblidables.
